Els aforismes expressen el paradigma del minimalisme conceptual i emocional -"Lo bueno, si breve, dos veces bueno"- va escriure Gracián al s.XVII. Arrel ja de Plató com Kant y Aristòtil molts han considerat el diàleg i la tesis els mitjans filosòfics per excel·lència. Tanmateix, per empènyer el nostre pensament fins les més altes cotes de la intuició no hi ha res com la potència de l'aforisme. Amb ell embridem el nostre esperit d'impetuositat i agilitat, i com si fóssim bocs, tirem muntanya amunt... Fins allà a on el món resta gèlid i diàfan sota els nostres peus!

L'ànim taxatiu, el distanciament i el desinterès que pren vers totes les coses, això és, la fredor i la claredat que persegueix l'aforisme en el lector li sol produir, no poques vegades, un efecte contradictori; tal i com succeeix amb la brillantor de la llum del sol. Això és, el caràcter sever de les sentències i màximes aforístiques dóna peu a una àmplia reflexió; el seu distanciament vers les coses afavoreix, paradoxalment, que la sentència penetri i colpegi de forma aguda i contundent l'esperit del lector; mentre la seva claredat i serenitat acaben sonant, a orelles de molts, a paraules obscures, embriagades i violentes.

Heràclit d'Efes, que es va retirar al temple d'Artemisa menyspreant els petits egoismes de la majoria, no només es dedicà a jugar amb els nanos que per allà hi corrien, sinó que composà els més recordats aforismes filosòfics de la història del pensament. De la seva obra en sortí precisament el seu mot "Heràcit l'Obscur". Però diguin el que diguin els cecs, pels qui la realitat es un teatre d'hombres xineses, val a dir que ni la feroç voracitat dels temps ha estat capaç de dissoldre el temperament expressat per aquells pensaments gèlids i difícils. Potser serà perquè qualsevol opinió humana, amb totes les seves filigranes i salts lògics, la seva hipocresia interessada i la seva artificial fantasia, al cap i a la fi, no pot deixar de prendre consciència de la realitat.

A propòsit de Baltazar Gracián, la Rochefoucauld amb les seves màximes es va erigir com un dels més grans exponents de l'aforisme, donant a entendre a quina classe de cultura promocionaven aquests, a saber: una cultura aristocràtica, ociosa i àmpliament liberal que gaudeix de la reflexió en cercles privats, mentre que allò públic li sona a adulteració, orgia de passions i massificació.

L'aforisme satisfà, especialment, l'esbargiment dels esperits més inquiets, més aventurers, més exigents i decidits, aquells esperits que no volen que els hi passin res per la menjadora. El diàleg, en canvi, va dirigit a una cultura més popular, i potser tamber un xic infantil. La tesis, per la seva part, alimenta el món acadèmic dels experts i especialistes, mentre l'assaig fomenta, més aviat, una cultura independent, temptativa i artesanal.

Nietzsche segurament ha estat el més destacat aforista de la modernitat. No en va representa un dels occidentals que més ha invertit en la gestació d'una cultura aristocràtica i privilegiada, vull dir, privada. Els seus aforismes, destinats a ser degustats pels esperits més lliures, exigents i forts, estenen la seva influència sobre tots els terrenys.

En una època com la nostra, afogada per llibres, publicacions i un bombardeig literari de tot tipus i condició mental, resulta difícil marcar-se un territori, és a dir, confeccionar una zona acotada a través de la qual construir quelcom propi per, llavors, poder compartir els fruits amb d'altres. Internet ens proporciona aquesta oportunitat, aquesta independència, aquest terreny verge i encara no expropiat per la voraç burocràcia cultural popular que tantes vegades es creu ser la mesura del món. Aquí no hi tenen pas cap dret ni les acadèmies estatals ni les vendes.

 

<<Creant cercles privats cada cop més extensos>>